Notícies

Dones espectaculars

11 abril 2019

Relat de l’Ana

Qui no sent gran admiració per la seva “iaia”? Jo en sento molta cap a ella, des de sempre i, a mesura que em faig més gran, encara més. Na Maria, o Maruja com se la coneix de malnom i així se li ha quedat tot i que a ella no li acabi de fer el pes, és “sa meva s’àvia”, una dona que va patir la guerra civil espanyola. Tot i que ja lo trobi única, ella forma part d’un conjunt de dones que són úniques, són súper dones. Unes dones que estan fetes d’una força extraordinària, són de ferro, sobrehumanes fins i tot. Dones que han tirat de famílies senceres amb molt pocs recursos, fent de cap de família en èpoques on solia ser l’home qui portava els diners a casa. Però a vegades la figura masculina no hi era i en el seu lloc hi havia el patiment d’haver perdut algun home pròxim a la guerra; el pare, un germà, una parella….o a posteriori de la guerra, perquè malauradament de desgràcies en passen sempre i a tot arreu.

Vam tenir el privilegi de poder conèixer en persona aquest grup de dones supervivents de la guerra que van perdre marits i fills.

Per això va ser tan fàcil connectar directament amb les “Mothers of Srebrenica”. Vam tenir el privilegi de poder conèixer en persona aquest grup de dones supervivents de la guerra que van perdre marits i fills. Aquest col·lectiu de dones estan organitzades en associació que fa de lobby per recuperar el respecte i compromís de la comunitat internacional cap als més de 8000 bosni musulmans que van ser sistemàticament assassinats per les forces bosni sèrbies al 1995, en una zona declarada “safe are” per les nacions unides.

I reitero que va ser un privilegi poder compartir aquesta estona amb les “Mothers of Srebrenica” perquè pels joves bosnis del nostre intercanvi també era el primer cop que es trobaven amb elles. S’ha de tenir present que els bosnis de l’associació que ens van organitzar l’intercanvi i l’estada a Bòsnia-Herzegovina, de l’associació YIFHR – Youth Iniciative For Human Rights-, moltes de les activitats realitzades ja les havien portat a terme. Però mai havien quedat i conversat amb aquestes súper dones.

No vaig poder parar de plorar durant tota l’estona que vam compartir amb elles. Un plor constant i silenciós, d’aquell que no el pots controlar i que et fa tenir el ulls entelats i les galtes molles tota l’estona. No podia parar de sentir admiració cap a elles. I tampoc podia para de pensar en la meva àvia. És igual l’origen d’una dona, que sigui menorquina o bòsnia, el dolor que han sentit és el mateix, perquè “que se’t mori un fill és la cosa més antinatura que et pots trobar”, paraules literals de la meva àvia, que van tornar a ressonar dins el meu cap.

Elles, exemples a seguir pels que vindran. Admiració pel seu discurs de pau i no de rancor i odi cap a qui els hi han destrossat la vida.

Unes paraules d’esperança, d’explicar a qui les vulgui escoltar què va passar durant aquells mesos d’horror per tal que no es torni a repetir. Aquestes dones han viatjat més que tots els que les escoltàvem en aquell moment junts, un grup de 18 joves bosnis i catalans. Han voltat pel món parlant de tot cor de les seves vivències, dels seus sentiments més profunds. Ho segueixen fent però cada cop més a casa, que viatjar cansa, però segueixen tenint una agenda molt atapeïda i no és fàcil compartir amb elles un cafè, o un suc o unes peces de fruita del seu jardí. Perquè òbviament ens van donar varies coses per menjar, perquè totes les iaies del món no volen que els seus néts ni ningú passi gana. Ens van tractar amb dolçor i amb mirades properes, i  allà estàvem tots al seu voltant escoltant les seves històries com nens grans, com quan t’expliquen un conte, però sabent que tot el que ens explicaven de ficció no en tenia res. Tot era veritat. La pura realitat.

 

Contingut relacionat