Notícies

La cançó sèrbia

1 abril 2019

Relat del Ricard

No vull parlar de guerres, ni de les penúries del bèl·lic passat bosnià i, en la mesura que pugui, ho evitaré. D’això ja se n’ha parlat prou, i de ben segur que alguna companya o company ja n’haurà parlat en algun dels seus textos. Vull parlar de bellesa i de la vida que rebrota en una terra trencada pel seu passat, ja que crec que mereix més importància.

Durant aquells dies de principis de setembre crec que, de la mateixa manera que a les meves companyes i companys de viatge, un trosset de mi es va quedar a Bòsnia i Herzegovina. Aquesta terra complicada, en un racó dels Balcans és, simplement, capaç de seduir a qualsevol que decideixi aventurar-s’hi.

No sabria dir ben bé quin és el factor responsable que aquestes contrades estiguin dotades d’aquesta capacitat superlativa d’encisar. Potser és la seva natura exhuberant i variada, des dels profunds boscos de coníferes que cobreixen les muntanyes arribant a Srebrenica, fins als turons semi-àrids de la mediterrània Hercegovina, amb els xiprers i les oliveres de tonalitats platejades que recorden als païsatges d’algunes contrades de la costa catalana.

Encara recordo vívidament com la respiració se’m trencava i els batecs del cor augmentaven el seu ritme en girar una de les corbes de la carretereta que entrava a Sarajevo des de Srebrenica. Serpentejant entre les altes muntanyes al costat d’una profunda vall, després d’un giravolt, s’obté una increíble vista sobre tota la ciutat. En aquell moment em vaig adonar que, d’una manera platònica, alguna part de mi estava entrant amb una connexió més profunda amb la bellesa d’aquell lloc. La visió de la boira vespertina fregant les verdes muntanyes tímidament, els minarets de les mesquites otomanes sobresortint i enfilant-se cap al tros cel entre els cims, les taulades vermelles de les cases que, com catifes arribades d’orient cobrien la part baixa de la falda de les muntanyes, i els últims raigs de llum del dia, es van quedar gravats en la meva retina més enllà d’aquell precís instant.

Encara recordo vívidament com la respiració se’m trencava i els batecs del cor augmentaven el seu ritme en girar una de les corbes de la carretereta que entrava a Sarajevo des de Srebrenica.

La barreja de l’aparença entre un poblet alpí, una ciutat centreeuropea i un barri d’Istanbul a les rives del bòsfor, feien de Sarajevo, precisament al contrari del que hom podria pensar, una ciutat dotada d’una personalitat i bellesa singulars i úniques. El que més m’agradava de poder assaborir la deliciosa bellesa del país fou que pel fet de romandre en gran mesura desconegut per les grans masses de turistes que inunden altres contrades d’indubtable bellesa, me’l sentia més meu, com en un idil·li egoísta del qual en volia gaudir lentament.

Però no crec que l’encant de Bòsnia es pugui explicar únicament per la bellesa física del país. D’alguna manera, durant el viatge una cosa m’anava quedant clara, la vida té una connotació més bella quan aquesta sorgeix, (o més ben dit, resorgeix), en un entorn on ha estat amenaçada. Com les plantes que broten en les esquerdes dels edificis abandonats per la guerra, com fa la natura, la vida humana reprèn els espais que fins fa no tant de temps estaven ocupats pel buid de la por a, precisament, perdre la vida. Parlo d’una mare que agafava el seu nadó fort amb els seus braços mentre creuava una avinguda de Sarajevo un dia qualsevol, atemorida pel risc que des del terrat d’un edifici els poguessin disparar, parlo d’un nen que es va posar un jersei un matí d’hivern qualsevol de l’any 1992, parlo d’una nena de Srebrenica que es va asseure a la falda de la seva mare per fer-se una tendra foto familiar.

Els coloms volant per sobre de les cúpules de les mesquites en una cèntrica plaça de la ciutat, gent passejant tranquilament per aquells mateixos carrers de les fotos, dones amb vel, altres sense, turistes…

Tots ells tenen una cosa en comú, cap d’ells probablement imaginava que aquells moments
de la seva quotidianitat més ordinària, com ara aquella foto robada en mig de la por per creuar una avinguda de Sarajevo, aquell jersei mateix ara amb una taca negra de sang resseca en una vitrina al costat d’una foto de com va ser cruelment matat en els carrers de la seva ciutat, o el retrat familiar, tots ells acabarien exposats per sempre en museus de Sarajevo o de Srebrenica, testimoniant la vergonya dels dies de setge i genocidi. Entre tantes altres fotos, també hi havia una d’un nen amb el cap envenat, agafant una flor amb les seves mans, em va semblar una metàfora innocent i inintencionada de com la vida segueix florint fins i tot en els entorns més hostils. I per sort, encara ho segueix fent. Els
coloms volant per sobre de les cúpules de les mesquites en una cèntrica plaça de la ciutat, gent passejant tranquilament per aquells mateixos carrers de les fotos, dones amb vel, altres sense, turistes… també els joves que probablement eren coetanis als nens de les fotos a les quals em referia prèviament, ara començant la universitat amb aquella il·lusió pròpia de sentir que tenen l’eternitat al seu davant, un altre jove atractiu assegut en una cafeteria d’estètica otomana al casc antic de Sarajevo probablement esperant algun amic, estimat o estimada o simplement, observant els tranquils passejants pels empinats carrers d’aquella part de la ciutat.

La idea que tot allò fa uns 20 anys no es podia fer sense la por a no poder-ho fer mai més, o el fet que tota aquella gent que jo ara observava podria, molt probablement, no ser allà davant meu, simplement dotaven la més pura quotidianitat d’un encant que és molt difícil de plasmar amb paraules, i que m’evoca a la idea de llibertat: de poder viure, ser feliç, o almenys intentar-ho, sense l’amenaça constant. De la seva absència d’ahir, avui em permet constatar-ne la seva presència, que la pressa i ritme de vida barceloní no m’havien permès mai valorar-ho.

IMG_6546-2

Tot i l’aparença de normalitat, no és fàcil d’esborrar les tensions latents produides la guerra recent entre les diferents comunitats religioses de Bòsnia, pels crims de guerra, el dol per les víctimes civils, les injustícies i la irremeiable necessitat humana d’identificar un culpable. Les tensions entre diferents grups ètnics segueixen presents, i no és fàcil superar pulsions tant emocionals, i encara menys quan els relats polítics post-guerra dominants en cada una de les tres comunitats de bòsnia fomenten la divisió. Els primers dies del nostre viatge, s’apreciava clarament com les nostres companyes i companys bosníacs (musulmans de bòsnia) anaven per separat de les companyes i companys serbis de bòsnia, es notava que en alguns moments de reflexió comuna hi havia evidents divergències i tensió entre elles i ells, que d’alguna manera responien al fet d’haver crescut en un país on no existeix un relat comú del conflicte i de la inevitable persistència dels recels després del trauma bèl·lic, i a
que, dissortadament, en haver crescut en una Bòsnia post-Dayton construida en la separació ètnica. Totes i tots érem conscients d’aquesta realitat i que poc podríem fer per canviar-ho en 4 dies.

En aquell innocent moment tots cantàvem junts, no importava ni el grup ètnic, ni tota la divisió que pogués existir entre elles i ells0800

El penúltim dia a Bòsnia, feia una tarda esplèndida i la llum mediterrània pròpia d’Herzegovina pintava de daurat els generosos camps d’oliveres i xiprers d’aquest racó del país, ens trobàvem a l’autobús tornant d’una visita a Mostar, i cantàvem sense parar cançons en català, anglès, castellà, quan tot d’una, quan era el meu torn de triar una cançó, se’m va passar pel cap una cançó sèrbia que havia escoltat fa anys en un conegut concurs de cançons europeu, més o menys coneguda, i que, tot i no entendre ni una paraula, imitava prou bé el que diu després d’haver-la escoltat múltiples vegades. No va caldre que entonés gaires dels seus versos per adonar-me que, tot i que cap de les companyes o companys de Barcelona em seguia, no era l’únic que cantava. Les veus de les bòsnies i bosnis s’ajuntaven a la meva. En aquell innocent moment tots cantàvem junts, no importava ni el grup ètnic, ni tota la divisió que pogués existir entre elles i ells, estàvem cantant una cançó que no era ni tan sols bòsnia, sino sèrbia, coneguda per totes i tots, de la qual en sabien la lletra molt millor que jo, en una llengua que segons el relat dominant, ells no haurien d’entendre, per ser una llengua diferent a la seva, el serbi, i que abans de la guerra era una única llengua.

Ho descriuria amb un sentiment agredolç, que m’acompanyà en alguns moments del viatge: la pena de com tants somnis, projectes, famílies i persones han quedat separats per sempre dins de tot el que un dia va ser un país, Iugoslàvia, orgullós del seu pluriculturalisme i convivència entre religions, separat ara per fronteres ara entre nous països i grups ètnics, que han près camins diferents molt respectablement, però que responen a la divisió profunda de pobles i grups ètnics enverinats pel nacionalisme i l’etnicisme, que renunciant a tot un llegat comú (com veieu totes les bòsnies i els bosnis de diferents grups ètnics coneixien perfectament una cançó de la ara veïna sèrbia), enviant a la paperera de l’història l’arriscat i alhora emotiu somni d’un país multiètnic i multirreligiós canviant-lo per un estat, que, respon a un model monoètnic, on només hi ha una religió, una llengua, un pensament, és a dir, una idea feixista, tal i com una mare de Srebrenica ens va dir molt encertadament.

No obstant els discursos polítics que triomfen en aquesta via, aquests petits moments que posen per manifest que la divisió ètnica i les fronteres són simplement una creació que respon a un cert relat polític, el llegat comú entre aquests pobles, ara separats, segueix encara emetent algun sospir.

Moltes gràcies per tot, Bòsnia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà

Contingut relacionat