Notícies

Tornar a començar

1 abril 2019

Relat del’Anahí

Vam pujar a un avió sense gairebé conèixe’ns, sense saber exactament cap a on anàvem; només sabíem que en teníem ganes. I és que, de vegades, el viatge que emprens no comença ni acaba quan arribes ni quan marxes, sinó que ho fa molt abans; en una sala de reunions del CJB, a l’Aeroport de Sarajevo o al de Barcelona i, fins i tot, molt després. De fet, no crec que el nostre viatge hagi acabat. Com diu Kapuscinski, periodista i escriptor (i, per què no, viatger):

“Oi que un viatge no comença pas en el moment de posar-nos en camí i no s’acaba quan arribem a la meta? De fet, comença molt abans i, a la pràctica, no s’acaba mai, perquè la cinta de la memòria no deixa de rodar dins nostre, tot i que ja fa temps que no ens moguem del lloc en el 00sentit físic. Existeix una mena de virus del viatge i, ben mirat, provoca una malaltia incurable.”

Hem tornat, i patim el virus emocional més fort, el més persistent en l’ésser humà: el de la nostàlgia. Durant la nostra estada a Sarajevo ja s’advertia que tots seríem còmplices del mateix sentiment, d’aquesta enyorança que et causen les coses quan són boniques. Vam compartir sis dies a un país del qual, en un primer moment, teníem només nocions vagues, dades imprecises o contradictòries, records llunyans viscuts a través de la pantalla del televisor. A Sarajevo feia fred, però la ciutat es movia en un frenètic anar i venir de cultures. “Xoc cultural”, que en dirien alguns. Nosaltres no podíem aturar-nos a descansar ni tancar els ulls i, constantment, ens veiem sorpresos per aquella barreja cultural que es reflectia en l’arquitectura de la ciutat, en els sabors, en la parla i en els rostres de la seva gent. Quanta bellesa. Inevitablement, però, tocava parlar de la guerra. Van ser els nostres companys bosnians els qui ens van fer de guies a través del camí de la història; vam recórrer, física i imaginàriament, la ciutat de Sarajevo a través de la seva memòria històrica. Vam veure de molt a prop els llocs emblemàtics. Llocs on havia passat alguna cosa que cal recordar, que no es vol oblidar. Els vam tocar. És curiós com, quan un comparteix el viatge d’aquesta manera, empatitza fàcilment amb situacions que, en un principi, ens quedaven molt llunyanes. Serà perquè l’essència de l’ésser humà ens crea un sentiment de comunitat meravellós i ens fa intolerants al dolor aliè, al patiment i a les injustícies. Serà que tots sentim, no sense gran pena, que allò que va passar allà també podria passar aquí. Al cap i a la fi, ningú no és immune als mals del món i, com ja se sap, l’home és un llop per a l’home.

Sis dies van ser suficients per fer créixer de manera incommensurable els nostres coneixements sobre Bòsnia. Tot tornant a casa, érem també conscients de que encara ens quedava molt, moltíssim per aprendre. I que bonic que és tenir aquesta certesa. En aquest camí compartit d’aprenentatge, de solidarització, va ser inevitable no emocionar-nos. Durant el dia ens aturàvem a observar els trets de bala gravats a les parets dels edificis. I fèiem preguntes als nostres companys bosnians, i ells ens responien sincerament i atenta. Intentàvem no trepitjar les roses de Sarajevo, ens corprenia veure, també, els rostres de la pobresa i de la postguerra, les ferides del trauma. Però no tancàvem els ulls, no. Al vespre, ens capficàvem en llargs debats en què, sovint, també hi tenia cabuda el silenci. Era un silenci significatiu, fruit de la reflexió. En visitar el museu de Srebrenica, qui no va necessitar una estona per a ell mateix? Qui va poder desconnectar d’allò vist i parlar de qualsevol tema banal? Crec que ningú. Tots i totes vam marxar d’allà corpresos, entristits, amb una pregunta al cap: ‘Per què?’ Per què passen aquestes coses, per què deixem que passin? Es tracta d’una pregunta amb un to infantil, potser; el nen que portem dins està molt decebut per la societat , i té por.  Però també es tracta d’una pregunta clau.

Les nits tenien un altre color. Visitàvem els bars de la ciutat, els carrers foscos de Sarajevo, creuàvem el pont i ens endinsàvem en converses que ens apropaven. També rèiem per les mateixes coses i creàvem, de manera inconscient, complicitat. Aquest contrast d’emocions és el que em va atraure de Sarajevo, aquest xoc entre passat i present. Hi ha una gran lliçó amagada dins aquest terme que ens atenyia, el de la “memòria històrica”. La memòria i la història a Sarajevo són presents a tot arreu. Han passat 25 anys però se’ns va fer evident que la gent lluitava per seguir caminant. Això, segurament, és el més difícil: el ser capaç de mirar endavant sense mai treure de tot la mirada enrere i, amb tot, tornar a començar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà

Contingut relacionat