Notícies

Si no em beneficia a mi, passo

Categories: Amb mala lletra!

20/06/2016

Això no surt a l’examen, oi? –va preguntar ella, una noia adolescent de cabells llargs, rossos i llisos.

– Crec que no – li va respondre ell, un noi adolescent de cabells llargs, foscos i arrissats.

– Bah, aleshores suda.

13:45h. Fi de la classe d’Educació Física. “Estem molt cansats!”, deien. Tenien les hormones descontrolades, cridaven, es tocaven. Vam arribar nosaltres; ens veien molt joves per ser professors. Era l’última sessió del Visc, Convisc, Participo!, el projecte sobre participació juvenil que impulsa el Consell de la Joventut de Barcelona (CJB). Participació. Juvenil. A mi no se m’acut una joventut sense participació (en qualsevol àmbit), però es veu que són necessaris aquest tipus de projecte perquè vivim en una societat que no promou ni el compromís, ni la responsabilitat, ni amb l’entorn ni amb els altres. Estem per altres coses.

– Començant pel més proper. Què milloraríeu del vostre institut? – els vam preguntar.

Una pregunta tan senzilla i mai ningú els l’havia fet abans. Un horari estrany, deien: moltes hores seguides, pocs descansos i dues tardes ocupades. Preferien fer jornada intensiva de sis hores de classe i dos descansos de mitja hora. (Quins records de quan era estudiant d’ESO d’una concertada i envejava les meves amigues de la pública perquè tenien alguna tarda lliure). No semblava complicat: amb una mica de compromís i la pertinent mobilització a l’institut, es podia fer arribar una demanda així al Consell Escolar.

Sense saber ben bé com, van començar a organitzar-se, alguns amb més motivació que altres.

Al cap d’una estona, un alumne va aixecar-se de la cadira, fastiguejat.

– Jo passo. Ens quedes només uns dies per acabar el curs i l’any que ve acabem l’ESO. Jo me les piraré i aquest canvi no em beneficiarà –va remugar.

Clamor popular.

– Tu creus que sempre s’ha viscut com vius ara? –li vaig replicar-. Creus que tota la vida, a la teva edat, s’ha pogut estudiar?

Els xocava que una persona jove se’ls dirigís així. suposo que era natural. I tornant sobre les meves paraules me n’adono que fins i tot era injust el to que vaig utilitzar: jo els parlava des de l’experiència, des dels vint-i-pico, des d’una posició molt diferent de la que tenia quan era  aquella estudiant d’ESO de la concertada.

– Us fan reflexionar, aquí? – els vaig preguntar, pensant per dins meu “no vull semblar el puto Merlí; per favor, no vull semblar el puto Merlí…”.

Silenci.

Sabien les respostes; podien parlar. Però, com passa amb tantes coses –i no es pas responsabilitat seva-, si no és matèria d’examen, no és matèria de reflexió. Extrapolat a la societat: si no beneficia, no interessa; si no és productiu, no té valor.

Un grupet de noies va quedar-se en silenci. Una d’elles parlava d’Arran una estona abans; la del costat, duia una dessuadora lila amb la frase d’Angela Davis de “ser mujer ya es una desventaja en esta sociedad siempre machista (…)”. Em va donar el peu perfecte per fer-los una última pregunta:

– Creieu, noies, que les dones sempre hem pogut votar?

Van guardar silenci.

Tots sovint, ho fem tots i totes.

Martin Niemöller, símbol de la resistència antinazi, parla del fet de guardar silenci al seu conegut poema Quan els nazis vingueren. I de la persecució de comunistes, socialdemòcrates, sindicalistes, jueus. I acabava dient: “Quan van venir a buscar-me / no hi havia ningú més que pogués protestar”.

Si d’alguna cosa va aquest projecte és de fer veure als adolescents i joves estudiants que han de poder parlar, moure’s, criticar i, sobretot, proposar, a petita o gran escala. I no només quan una lluita concreta els beneficiï de prop. Són part d’aquesta societat malgrat ser menors d’edat; malgrat que no puguin votar el pròxim 26 de juny, o malgrat que poguessin però no volguessin fer-ho. (Jo puc i, creieu-me, a vegades dubto si fer-ho o no). Els esplais, caus, casals de joves o, en definitiva, qualsevol associació juvenil són espais on adolescents i joves poden adquirir aquesta imatge de sí mateixes. Potser no són la panacea, com tampoc ho és el Visc, Convisc i Participo, però en ells hi aprenen coses que, veient el què, a molts instituts ni es plantegen.

– Sou capaços i capaces de canviar el que us proposeu, de defensar allò en el què creieu –els vam dir, tancant la sessió-. Però algú us ho ha de dir. Algú us ha de dir que sou molt més que estudiants, molt més que examinands. I us ho heu de creure.

Aquella mateixa nit vaig anar al cinema. Sufragistes. 1913. Algunes van lluitar per nosaltres.

Helena Roura

Article publicar a la revista Som Esplai

Contingut relacionat